Un bon plat de
gentilles, les odiava de petita, tampoc suportava la truita a la francesa i
l’amagava a sota el sofà. Voldria amagar-la de nou per tenir la sensació que en
qualsevol moment podries tornar a entrar i enxampar-me.
Camino distreta,
em confon el roig i verd dels semàfors. No vull que soni el telèfon.
Al bar, escric al
bar, el cambrer em diu “Cariño” tres cops. Se’m relaxa el cap, l’abraçaria.
Per què no ho faig?
Que diran? Que diran?
Que diran? Repetia la meva avia.
Boja,
segurament boja, menys del que voldria però.
Em vens al cap,
t’hi passeges a gust, t’observo i et deixo fer, com si no hi fos.
La foscor t'espanta . De ben petit que saps, que allí és on s'amaguen les bruixes dolentes, els fantasmes, l'home del sac i Dràcula.
Et miro, amb el cor encongit, mentre marxes seguint l'últim raig de sol.
Pago el comte, agraeixo el dinar amb un somriure i surto del bar tot tancant la porta darrera meu.
(Principis 2011)
