Ni amb vi / vi amb Ni



Escric vi
no qualsevol, no.

Ara
en vi
que més dona
allunyar-me o no
aproximar-me o no.

Ni em veus,
no en vols
no hi ets.

On és manta?
On és carícia?

Frenam,
               em sents?
Frenam. 


 

Naixements


Hi ha dies especials
i per dir-te-ho et passo per sobre
amb un salt de pardal
embranzida alada sense trepitjar.

No n'espero res d'ahir
però en cel.lebro l'existència.

Avui

                agraeixo que el camí sigui incert.

8/12/13


  

Invocació trobadoresca sense forma i amb conseqüència

Cutre cutre cutre, cutre?


----------
En somni em vens,
de fons un prat verd
lo sol surt a estones
les ombres amb ell.
El rierol que rellisca
baix dels teus peus
reflexa lo núvol
que està sobre meu.

El rierol ara és riu
de la pell escates
lo núvol vaixell
i de sobte saltes.
La corrent és forta
i encara no ets peix
lo vaixell és gegant
lo riu un torrent

i tu que t’ofegues
enmig del no res.

Trenco amarres amb dents
agafo timó amb força
i crido al temps:

'Sóc dona de rius
de fusta i de vents,
dona de llamps
trons i vaivens,
no tinc temor ara
ja se qui ets,
deus un respecte
sobre aquest vaixell'

Lo riu ara és mar
lo vaixell una barca
t’estiro del braç
no hi ha ni una escata.

Et miro estona
creien-te a reguard
et tapo amb sorra
et jec al meu braç.

 ...

Obres los ulls
sobre la meva falda.                                          /llàgrima/

Me dius espantat:                                             /llagríma/

'Aquest no és el meu somni
tu m’has somiat,
el mar és la mort
i tu m’has matat'

                                                                        /llagrimà/

 
--------------


Ciutat?

La ciutat
un reflexe de mi mateixa.
Tant que t’he insultat
I ara
et miro desperta.
M’has posat a prova
M’has ben posat a prova
Tant,
que les arrels
me sortien per les orelles
en busca de gots d’aigua mig buits.
Hipnotitzes a qui hi viu
com si fosses mon.
L’univers
a l’espera de posar cadascú
al seu lloc.
Un lloc absrtacte
que no entén d’edificis
només de vibracions.

Allò gran passa
a pesar de tu,
ciutat.


I si?


I si ho dixo tot
i torno a marxar?
Que més me dona aquí o allà?
Me pregunto per què aquesta vegada
me resisteixo tant
si no hi ha res que em frénigue
en aquesta ciutat.
O potser sí
i encara no me n'he adonat.
En qualsevol cas,
si ho dixo tot
i torno a marxar?
Tornaran les formigues a la panxa?
Lo dinar per berenar?
La casa que no tanca?
La música per sacsejar?
I si ho dixo tot
i torno a marxar
què?

No m'és igual

Moments de fil i agulla cosits
Per què aquest amb aquest  i no amb aquest altre?

Em veuràs  sota la manta?

Avui fil trencat
crit de gola ofegada ...

I és que no m’és igual                                            
                                                    que no sigui real.

El seu barret

Ell es mira el melic en busca d’un pergamí que va amagar fa anys en alguna part del seu cos, però com que tenia coses millors en que pensar, ara no ho recorda. En realitat no el trobarà perquè el té el seu anterior amant al qual li agradava molt fer-li pessigolles al melic mentre dormia. Es desperta, va a la cuina, es prepara un crep de xocolate amb un polsim de pebre mentre els primers pensaments del dia se li van ordenant desordenadament. Es conta els dits de les mans i dels peus i decideix que a partir d’ara el dit gros del peu val per dos. Pensa amb el noi que va veure al bar ... amb ell hagués compartit un pergamí secret, un lo suficientment gran com per no perdre’l. La gata de la veïna li entra pel balcó, se la posa a sobre .Com li agradaria no haver d’anar a treballar avui .

El seu cos baixa les escales, el seu cap està encara posant-se el barret, li manté els pensaments amagats. El noi del bar es va espantar perquè me’l vaig treure – pensa. Saluda a la veïna de l'entresol tot tancant la porta darrera seu, s'embotona l'abric, es puja el coll i s'aguanta el barret amb un ma.

Cinquanta sis clients, tres enfadats, setze euros en propines.

Avui no ha vist els colors de les persones, només un blau-gris difuminat, generalitzat. De totes formes no hi contava en que tornés, poder demà o passat o mai -pensa mentre s'agafa el barret amb les dues mans.

Es mira els peus i se’ls veu més petits que ahir, tot i així arriba a casa com sempre.

Es treu l’abric, les sabates i els mitjons, agafa la guitarra, s’escalfen de la fredor de mans, de fusta, del dia i finalment es treu el barret.

La casa s'omple d'acords, de melodies, de llum, de textures, de sabors, d'olors i llavors sent les pessigolles d'en Vicens, el gust exòtic del xocolate amb pebre, l'escalfor  de la Blanqueta,  l'olor càlida d'en Paul, el somriure cansat de  la  Conxita, també sent el blau gris del bar i observa gustosament com es va ataronjant...

És tard i la veu ja casi no li sona però en Jan, ara, és reconeix.

ANTI - Poema

La piel ya no es piel,
es cemento.
Mis órganos se asfixian
en si mismos.
He buscado en las recetas caseras
que siempre funcionan,
pero nada.

¡A pico y pala!
Dicen los que entienden,
pero y ¿si me paso
y se me clava el pico?
 

- ¡Cobarde! ¡Cobarde!

Oigo que alguien grita
¿Será a mi?

En la ferretería me han vendido
un pico y un martillo muy buenos dicen.
No se muy bien como hacerlo.
¿Empiezo por los pies?
Quizás debería empezar por las manos,
¿¡las manos?!
¿Como voy a hacer con las manos? 


- ¡Pide ayuda! ¡Pide ayuda!
- ¿Quien dice eso?
¡No voy a pedir ayuda!  
- ¡Ha ha Ha Ha ha Ha! 
- ¿Porque te ríes?
- Piedra, piedra, piedra,

  piedra eres y piedra te quedarás.

 “Y picó y picó
  y cemento se quitó,
  pero no mucho la verdad”
 

- ¡Pide ayuda! ¡Pide ayuda!
-  Está bien ...


    Anuncio en el diario:

    “ A Y U D A  me asfixio por el cemento”

 
    Acuden algunas personas
    con historias fabulosas
    que compartir.


    Una temporada practicando el hábito perdido
    de charlar, de escuchar , de experimentar
    y en mucho poco tiempo comprimido
    aprendí que para este cemento quitar
    de una ficticia realidad he de despertar

                              Y

          dejarme  amar   a mar   ama r   

             sin que la rima me asfixie ...
                 

                   pero ¿Sabes que?

                           .   .   .

                   Que me asfixia.





Anterioritats?

Cucs famèlics
mosseguen els meus intestins,
pugen per la meva tràquea
impedint-me cridar
i tornen a baixar.

Estrany viatge el que es repeteix,
doncs, no satisfan la gana
i els meus òrgans pareixen intactes. 
(Traducció)

-----------------------------------------
01-03-2003

Dia gris

Abstreure’s de la rutina per no caure al forat de la claveguera.

Un bon plat de gentilles, les odiava de petita, tampoc suportava la truita a la francesa i l’amagava a sota el sofà. Voldria amagar-la de nou per tenir la sensació que en qualsevol moment podries tornar a entrar i enxampar-me.
Camino distreta, em confon el roig i verd dels semàfors. No vull que soni el telèfon.
Al bar, escric al bar, el cambrer em diu “Cariño” tres cops. Se’m relaxa el cap, l’abraçaria. Per què no ho faig?
Que diran? Que diran? Que diran? Repetia la meva avia.
Boja, segurament boja, menys del que voldria però.

Em vens al cap, t’hi passeges a gust, t’observo i et deixo fer, com si no hi fos.
La foscor t'espanta . De ben petit que saps, que allí és on s'amaguen les bruixes dolentes, els fantasmes, l'home del sac i Dràcula.
Et miro, amb el cor encongit, mentre marxes seguint l'últim raig de sol.

Pago el comte, agraeixo el dinar amb un somriure i surto del bar tot tancant la porta darrera meu.

(Principis 2011)