La gran ciutat li absorbeix la llum del rostre. Amb els anys ha anat perdent els laterals i ara tot li apunta al terra.
Va haver-hi un temps en que va ser-hi conscient, a les seves estones lliures s’obligava a pujar músculs facials i alçar el seu esquelet.
La Carmeta mira
el sostre, està més alt. Un cop cada tres anys canvia totes les bombetes. Li
demana l’escala al veí, ha perdut un esglaó. No hi arriba, sospira. Es seu a cosir
al costat de la finestra, des d’allí mira al banc, mira l’home, observa la
dona. Ell s’entreté mirant a les noies joves passar i ella, ella es diu
Araceli.
A l’Araceli li
agrada fer bufandes, agafar flors del parc recent plantades, és diabètica, té
l’iris d’un ull lleugerament blavinós, li encanta el color grana, la seva neta
se li assembla, encara somia amb sols i balls d’estiu, és tranquil·la i algo
tímida. Araceli escriu poemes d’amor tristos i els deixa a la bústia, a la bústia
d’ella . . .
Al banc, ignorada pel món que la rodeja, allí al banc, l’Araceli
escriu i mira de reüll la finestra del 2on 1era.
::Per continuar::
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada