Ell es mira el melic en busca d’un pergamí que
va amagar fa anys en alguna part del seu cos, però com que tenia coses millors
en que pensar, ara no ho recorda. En realitat no el trobarà perquè el té el seu
anterior amant al qual li agradava molt fer-li pessigolles al melic mentre
dormia. Es desperta, va a la cuina, es prepara un crep de xocolate amb un
polsim de pebre mentre els primers pensaments del dia se li van ordenant
desordenadament. Es conta els dits de les mans i dels peus i decideix que a
partir d’ara el dit gros del peu val per dos. Pensa amb el noi que va veure al
bar ... amb ell hagués compartit un pergamí secret, un lo suficientment gran
com per no perdre’l. La gata de la veïna li entra pel balcó, se la posa a sobre
.Com li agradaria no haver d’anar a treballar avui .
El seu cos baixa les escales, el seu cap està
encara posant-se el barret, li manté els pensaments amagats. El noi del bar es
va espantar perquè me’l vaig treure – pensa. Saluda a la veïna de l'entresol
tot tancant la porta darrera seu, s'embotona l'abric, es puja el coll i
s'aguanta el barret amb un ma.
Cinquanta sis clients, tres enfadats, setze
euros en propines.
Avui no ha vist els colors de les persones,
només un blau-gris difuminat, generalitzat. De totes formes no hi contava en
que tornés, poder demà o passat o mai -pensa mentre s'agafa el barret amb les
dues mans.
Es mira els peus i se’ls veu més petits que ahir,
tot i així arriba a casa com sempre.
Es treu l’abric, les sabates i els mitjons,
agafa la guitarra, s’escalfen de la fredor de mans, de fusta, del dia i
finalment es treu el barret.
La casa s'omple d'acords, de melodies, de
llum, de textures, de sabors, d'olors i llavors sent les pessigolles d'en
Vicens, el gust exòtic del xocolate amb pebre, l'escalfor de la Blanqueta, l'olor càlida d'en Paul, el somriure cansat
de la
Conxita, també sent el blau gris del bar i observa gustosament com es va
ataronjant...
És tard i la veu ja casi no li sona però en
Jan, ara, és reconeix.
